Presentació de tres ponències de la Jornada «Malestars psíquics, transformacions socials i crisi econòmica»

XIII Jornada organitzada per l’Associació de Familiars de Malalts Mentals de Nou Barris (Barcelona)

En són tretze, d’anys, de treball, de constància i de reflexió sobre el dia a dia dels pacients i de les seves famílies, i d’escoltar altres posicions teòriques i altres realitats de ciutats i comunitats properes i llunyanes geogràficament, perquè circuli el pensament i la paraula.

Aquest any, el 2013, havíeu decidit reflexionar sobre els malestars psíquics, les transformacions socials i la crisi econòmica i això perquè sabem que la salut mental continua essent una àrea ben abandonada, encara més que fa tretze anys com a conseqüència de les retallades i, per tant, una àrea finalment menystinguda. Tenim un pla, però saben que és insuficient. Sabem que, malgrat els canvis, aquests pacients encara estan estigmatitzats i que estan obligats, ells i les seves famílies, a duplicar les eines per a fer-se lloc en aquesta difícil societat.

Malgrat l’emergència de moviments alternatius a la reclusió institucional iniciada cap als anys cinquanta i seixanta del segle passat, i que en aquell moment ja es començà a considerar certes actituds socials com un factor negatiu i de repercussions complexes, els factors socials constitueixen una barrera poc permeable per l’accés dels pacients a condicions de vida raonables i d’atenció adequades. Sembla evident que són les persones afectades per trastorns greus les que més es veuen perjudicades en diferents aspectes de la seva vida, i es troben amb més problemes que duen a incrementar l’estigma.
I, l’estigma és una etiqueta o atribut «profundament desacreditador», és a dir, una característica, i qui la té, l’acompanya el descrèdit i la desvalorització, i que es vincula amb elements sempre negatius i amb estereotips i que, paradoxalment, solen ser més permanents i constants i, a més, refractaris a la intervenció.

L’article de la Marta Prat de la Riba es va centrar en el fet que, per parlar dels efectes de la crisi en la subjectivitat i en la salut mental, hem de considerar que un subjecte es constitueix i es construeix a la manera d’un teixit complex en què s’entrellaça allò psíquic (la personalitat, el caràcter o la posició en què un subjecte s’ubica al món) amb el cos (és a dir, amb allò orgànic, genètic). El psiquisme i la dimensió física de l’home mantenen una estreta i irrompible relació amb l’element social. I que les característiques d’una societat, el moment històric, el lloc o la família en què neix i creix un ésser humà, repercuteixen directament en la seva constitució subjectiva, és a dir, en la seva manera d’ubicar-se en el món, de construir-se el seu lloc i d’establir vincles amb els altres.

Josep Moya analitza els malestars psíquics relacionats amb la situació de crisi econòmica desencadenada a partir de la tardor del 2008. Aquesta crisi està provocant una profunda transformació social que afecta les institucions i les persones. A més, l’empobriment progressiu de diversos sectors socials es produeix en el si d’un model social basat en l’hiperconsum i la medicalització del malestar. El neoliberalisme, basat en la tesi que els mercats s’autoregulen, no solament està destruint les estructures de la societat sinó que està configurant noves modalitats de subjectivitat. Davant tota aquesta problemàtica es fa necessari implementar nous models d’intervenció tant en l’àmbit de la salut, de salut mental i de serveis socials.

I l’Oriol Martí fa un excel·lent treball d’indagació sobre l’exagerada medicalització, i la tipologia de respostes estrictament mèdiques que es donen a la depressió com una de les malalties mentals paradigmàtiques. Destaca la confusió corrent entre la població sobre la seva naturalesa, que sovint agrupa un autèntic calaix de sastre de malestars, símptomes i trastorns. Explica el procés pel qual molts malestars que hi són relacionats es tracten estrictament amb psicofàrmacs antidepressius vehiculats de forma poc rigorosa pels professionals sanitaris. Aquesta manera de procedir, en la seva opinió, oblida els components socials, econòmics i polítics que es relacionen amb la seva producció i tanca portes a una solució més ampla de la malaltia depressiva.

Per tant, els tres articles que podeu llegir tot seguit, i des de les seves diverses perspectives, donen compte de com les conseqüències de tot plegat són una considerable disminució de les oportunitats de gaudir d’una vida ciutadana activa i dels diferents aspectes vinculats amb el que, dit d’una altra manera, anomenem «qualitat de vida»: relacions socials, parella, feina, habitatge, salut, etc.; de com les formes relacionades amb la malaltia mental severa contaminen les actituds cap a tot el que soni a malaltia mental, i són, sens dubte molt més negatives que les existents respecte a d’altres trastorns i malalties físiques, i se situen en l’imaginari social més prop de les que afecten algunes drogodependències, o altres conductes considerades «antisocials», com remarca l’Oriol Martí.

L’efecte barrera que juga el fet de no tenir dret a tenir drets, diu en Josep Moya, s’agreuja amb els efectes de la malaltia (símptomes i discapacitat), dificultat en l’accés a l’habitatge, a la feina i a diferents tipus de discriminació en les relacions socials significatives: parella, xarxa social, etc. I les discriminacions de tipus legal o l’efecte sobre el nivell de serveis sanitaris i socials en l’àmbit de les polítiques públiques (pressupostos, etc.) i els prejudicis socials i el seu reflex.

D’altra banda, i com sempre, el creixement econòmic deixa fonamentalment abandonats una bossa important de ciutadans, sobretot de ciutadans en situació de fragilitat, fora del sistema, mentre un altre sector continuarà vivint en situació de miratge.

Per concloure, només podem reafirmar-nos en el fet que cal intervenir amb una combinació planificada i coordinada que permeti avançar en el difícil camí de millorar les actituds socials i les discriminacions efectives cap a les persones amb trastorns mentals greus, contribuint al desenvolupament de cultures que promoguin la desestigmatització, i evitin la consegüent marginació, tant d’aquesta com d’altres minories socials, en definitiva, que augmentin la tolerància social cap a persones diferents, cosa que sens dubte significa promoure salut mental, o més en general, salut. I en aquesta feina cal que hi participi tothom.

Anna Miñarro
déjale un comentario

Descargar texto presentación

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *